RSS Feed

Som a la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat

Posted on

El passat dimecres 20 de juny va tenir lloc l’acte de signatura del conveni per formar part de la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat. Hi van ser-hi presents Jordi MIró, director general de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Jordi Moltó, delegat del Govern a la Catalunya central, Joan Calmet, regidor Imagede Cultura de l’Ajuntament de Manresa i Dolors Pardo, administradora de Llibres Parcir. S.L.

A partir d’ara el fons bibliogràfic de la Generalitat disposarà d’un espai específic i destacat.

Som a la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat

Posted on

El passat dimecres 20 de juny va tenir lloc l’acte de signatura del conveni per formar part de la Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat. Hi van ser-hi presents Jordi MIró, director general de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters de Catalunya, Jordi Moltó, delegat del Govern a la Catalunya central, Joan Calmet, regidord de Cultura de l’Ajuntament de Manresa i Dolors Pardo, administradora de Llibres Parcir. S.L.

A partir d’ara el fons bibliogràfic de la Generalitat disposarà d’un espai específic i destacat.

ARTICLES PUBLICAT A REGIÓ 7 (MAIG 2012)

Posted on

A PEU DE PÀGINA

 

BENESTAR

Antoni Daura i Jorba

 

És un fet evident que tothom, individualment i col·lectivament,  des de sempre ha perseguit un estat de tranquil·litat, serenor i benestar. Fins i tot els animals, una vegada superat l’estrès que, poc o molt, els suposa quotidianament satisfer les necessitats més bàsiques, busquen passar el temps de manera contemplativa o enjogassada. El humans no ens escapem pas d’aquest estat de coses. El que passa és que sovint, i la història ens ho demostra, només unes elits determinades, i encara durant períodes curts de temps, ho han aconseguit amb plenitud.

Una de les fites aconseguides per la societat occidental, especialment a partir de la II Guerra Mundial, va ser que les classes populars, després d’anys de lluites en defensa dels drets socials, milloraren en gran mesura el seu nivell de vida i de seguretat. Hi va contribuir enormement la consolidació de règims democràtics i l’augment de la formació. Com també –no ens enganyem pas!- el fet que una societat amb uns ingressos mínims estables i sense grans preocupacions vitals, esdevenia un consumidor important dels béns que les grans empreses necessitaven vendre per créixer. I les possibilitats de negoci esperonaven la recerca. Havia nascut, doncs, la classe mitjana característica del nostre continent i la cosa sembla que anava relativament bé. Però, és clar,  no tot el món avançava, ni de bon tros, al mateix ritme. Fins i tot, hi ha que considera versemblantment que aquest nivell de vida només es podia sostenir si la resta d’habitants del planeta es trobaven en unes altres condicions, sense accés als recursos que venien cap aquí, explotats per grans corporacions empresarials.

Però el miratge ha durat poc més de mig segle mal comptat i ara, de cop, hem començat a veure que aquest model es va desmuntant. Però perdre a marxes forçades un sistema comfortable i, sovint, hedonista és dur. Especialment si determinats individus, adormits per una classe política que els mantenia tranquils i fidels, havien perdut la capacitat crítica i l’esperit de treball responsable. I ara, de cop, sembla que això s’ha acabat. Ningú acaba d’entendre què ha passat, però el sistema financer ha fet fallida. No sé si ha estat així realment o ens ho han fet creure per desmantellar irresponsablement tot aquest estat on funcionava, a més, un cert ascensor social del qual en presumíem. Pot ser sí que hi havia grans forats negres de corrupció i d’aprofitament (tant per la part de dalt com la de baix) però això de que a partir d’ara ens ho hem de pagar tot és un argument absurd. Sempre ens ho hem pagat! Si ara en lloc de fer-ho directament a l’estat (que teòricament havia de ser més barat i just  si s’hagués gestionat bé) ho hem de fer particularment, doncs endavant, però aleshores que aquest estat sobreprotector s’aprimi i es dediqui només a controlar i a posar ordre i justícia, seguint la llarga tradició civilitzadora que neix a l’època clàssica greco-llatina. Llegia fa poc el llibre-entrevista de Marc Pérez a la Pilar Rahola, de la col·lecció Què pensa, d’Edicions Dèria. Allí aquesta senyora, que aixeca passions, així com fílies i fòbies importants, però a la qual és just reconèixer una bona capacitat de síntesi i d’anàlisi de la realitat deia: “no hi haurà una societat del benestar com la que hem tingut, ni tindrem les ajudes socials que havíem arribat a tenir, ni tornarem a la solidesa de les pensions i al tot s’hi val i tot és gratis a la Seguretat Social”. I més enllà afegeix que una de les causes, al marge de la gestió deficient d’alguns mals governs, ha estat el contacte amb d’altres realitats que ens porta la globalització “que xoca amb el capitalisme més salvatge que arriba a través del Tercer Món, com si fos una venjança (…) El model econòmic de l’Islam és contrari a la democràcia i a les llibertats i, en canvi, és molt solvent, efectiu i reeixit. Comencem a ser una antigalla, Europa acabarà sent un parc d’atraccions comprat per xinesos i islàmics”. Anem avisats. A  veure si no ens adormim llepant-nos les ferides i reaccionem amb intel·ligència, serenitat i pragmatisme!

 

 

A PEU DE PÀGINA 

 

ANTONI DAURA i JORBA

Llibreter

 

 

FERMESA NACIONAL

 

Als darrers temps déu n’hi do com es va definint i accelerant el panorama. En efecte, a la recent constitució de l’Assamblea Nacional Catalana i l’Asssociació de Municipis perla Indepèndencia–que són el  resultat lògic de l’evolució de la societat civil sensibilitzada- hi hem dafegir les veus que demostren sense embuts l’asfíxia econòmica. També partits transversals i de govern com Convergència comencen a marcar un perfil sobiranista clar. Ara es comença a debatre amb normalitat arreu la independència o, si voleu, la necessitat d’assolir un estat propi al si dela Unió Europaposant molt d’èmfasi en la normalitat del procés i fugint de debats identitaris nacionalistes, ja que el catalanisme no és de cap manera ètnic i es presenta obert a tothom, sigui quin sigui el seu origen. I la història ho demostra a bastament.

 

No crec que ningú hagi de patir personalment. Si el seu univers simbòlic i identitari és espanyol, doncs a Catalunya no tindrà cap problema ja que podrà gaudir, si vol, de doble nacionalitat o només de l’espanyola. A més a més, la llengua castellana fa segles que va sortir del seu territori originari i té una força internacional, darrere l’anglesa, que nosaltres no rebutjarem pas.

 

No sé si els castellano-espanyols es creuen de debò el camí emancipador que comencem a fer els catalans. Quan ho vegin real, què faran? És una incògnita. Com també saber quin és el nostre full de ruta: cal anar –com ara- a poc a poc explicant i convencent tothom del que cal fer o donar un cop de timó sorpresa, que no els deixi capacitat de reacció?

 

Els catalans estem fotuts per totes bandes. A casa nostra no ens podem administrar amb plenitud (la Generalitatés una pura gestoria, quasi intervinguda de facto) i no ens deixen manar tampoc a Espanya.  Ara hem de decidir. Sembla que ja hem començat a fer-ho. Recordem que Unamuno fa quasi cent anys (1919) ja veia natural que  Catalunya es separés, tard o d’hora. Ens hem pensat que amb pedagogia i diàleg podríem aconseguir ser nosaltres mateixos i créixer conjuntament. La història ens demostra que això no és possible a causa del seu caràcter superb i antropòfag. Espanya sap (almenys les elits dirigents) que si Catalunya creix se’n va i per això ens collen econòmicament i són reacis a crear-hi infraestructures. Espanya ens queda petita i retrògada i els de ponent no volen tampoc que ens fiquem en els “seus” afers estatals. I sempre que cedim per evitar mals majors tampoc en treiem gran cosa i no sen’s dóna pas mai les gràcies. Quan Catalunya és ella mateixa s’allunya inexorablement d’Espanya. Allò que és bo per Catalunya es veu amb recel. Hi ha qui, com Enric Juliana –que acaba d’editar un assaig interessant on retrata prou bé el panorama peninsular i el caràcter castellà: Modesta España, ed. RBA- és prou conscient de tot plegat, però no s’atreveix a trencar les cadenes, com si estiguessim condemnats a anar sempre junts. Deixem-nos d’orgues. És clar que podem fer coses plegats com a bons veïns, però ja és hora que deixem de pagar-los la festa! A la portada d’aquest llibre es reprodueix el conegut mapa de mitjan segle XIX. Allí es mostraven amb claredat les possesions colonials  castellanes. Aleshores les d’ultramar ja eren mínimes (Cuba i Filipines). Ara toca emancipar les peninsulars que definien com a “assimilades”.

 

No cal que ens esgarrifem dient: mira què ens fan! Actuem! No tinguem tanta por, que al món Espanya no pinta res de res ni ens perdem en debats i personalismes estèrils.

Quan les colònies americanes del regne d’Espanya estaven,  al començament del segle dinovè, en procés d’independència, un dels seu líders, Simon Bolívar (1783-1830),  en un discurs a la SociedadPatrióticade Caracas (juliol de 1811) va dir : “Pongamos sin temor la piedra fundamental de la libertad sudamericana: vacilar es perdernos”. Doncs, això, fem com ells: no vacil·lem!

 

 

Posted on

MImageANRESA ART URBÀ

Posted on

Joan Uriach (Dr. Biodramina)Image

Posted on

Gemma AguileraImage

SANT JORDI 2102

Posted on

Image